Girona, una ciutat plena de màgia i història, ens rebia cada matí amb la seva llum radiant que s’infiltrava pel finestral del nostre dormitori. La claror suau i daurada que es filtrava a través de les cortines de lli era el nostre despertador natural, anunciant el començament d’un nou dia d’aventures. Aquella llum matutina, que bressolava el nostre descans, ens recordava la bellesa de les coses senzilles i la importància d’apreciar cada moment.

Amb el primer raig de sol, ens aixecàvem amb energia i baixàvem al petit cafè de la cantonada. El cafè era un lloc acollidor, amb taules de fusta vella i una aroma de cafè acabat de moldre que impregnava l’aire. Aquell primer glop de cafè ens oferia un moment per connectar-nos, compartir expectatives i somriures abans de submergir-nos en els carrers empedrats i les vistes espectaculars que Girona tenia per oferir.

Després de passar el matí descobrint racons amagats, pujant turons i caminant per les muralles antigues, decidíem prendre una pausa i dirigir-nos cap a la platja. Amb la calor del migdia, la sorra càlida sota els peus i el so relaxant de les onades, trobàvem un espai de desconnexió i alegria. Els riures dels nens jugant, les converses de les famílies i el murmuri constant del mar ens feien sentir part d’una comunitat diversa i vibrant, una mostra de l’alteritat en les seves formes més naturals i espontànies.

Tornàvem a la ciutat amb la pell encara salada i els cabells embolicats pel vent, portant amb nosaltres l’energia renovada del mar. Al vespre, ens reuníem al menjador, amb la taula parada amb cura, per compartir els nostres àpats i converses. Cada plat era una celebració del dia viscut, una ocasió per reviure els moments emocionants i les petites descobertes. L’escalfor de la companyia i la riquesa dels sabors es combinaven per crear una sensació de plenitud i connexió.

Girona, amb la seva llum, els cafès acollidors, els dies de platja plens de rialles i el so tranquil·litzador del mar, ens ensenyava dia rere dia la riquesa de l’alteritat. Cadascuna d’aquestes experiències ens oferia una perspectiva diferent, un nou angle des del qual veure el món. La diferència no era només entre nosaltres i els habitants de Girona, sinó també entre nosaltres mateixos i la naturalesa que ens envoltava. Era un recordatori constant que la diversitat és la que dóna color i sentit a la vida, i que en la diferència hi trobem la veritable bellesa de l’existència.

Aquest relat és un homenatge a la ciutat de Girona i a tots aquells moments compartits que ens van permetre apreciar la importància de l’alteritat i la diferència, elements essencials que enriqueixen la nostra experiència humana i ens fan valorar cada instant viscut.

https://drive.google.com/drive/folders/1SBpevFWqO3BpOmkPovHGmrlVvVeAdnUY?usp=sharing

M’agradaria començar aquesta entrada amb la següent frase: “Las fronteras más visibles son las de alambre, pero también las que están en nuestras cabezasBoaventura de Sousa Santos (França, 2016).” (citat a Kremer et al., 2018), ja que és cert que el meu fil conductor ha sigut les fronteres i límits físics que presenta el bàsquet i les seves instal·lacions, però aquesta vegada he volgut anar més enllà.
Amb els esports ens passa una mica que ens costa connectar-los amb altres àmbits i ens limitem a practicar-ho, no pas a anar més enllà. Ara bé, aprofitant la tradició de la meva ciutat he volgut connectar el bàsquet amb altres àmbits i així no limitar-me a parlar de les fronteres físiques que presenta.
Per contextualitzar-vos una mica, quan arriba el maig es planta un dimoni gegant a la platja de Badalona, aquest és cremat el dia 10 de maig, acompanyat d’un espectacle piromusical; és la festa tradicional de Badalona on acudeixen milers de persones a la platja per veure la cremada i per acudir a molts més esdeveniments que aquesta presenta, com castellers, correfoc, concerts, etc. Quan planten el dimoni a la platja la tradició és que els badalonins que vulguin, sobretot els infants, facin el seu propi dimoni i el plantin al costat d’aquest. La meva proposta parteix en què, si tant ens agrada el bàsquet i tant el representem, podríem deixar de limitar-nos a fer el típic dimoni i inspirar-ho en la penya o altres equips de Badalona. És per això, que aquest any he decidit fer el meu dimoni de la penya amb el número que porta la meva germana quan juga amb el seu equip de la penya. Ha sigut d’allò més enriquidora l’activitat i he pogut explorar la meva part artística que tant feia que no l’utilitzava; el millor és que els materials han sigut molt accessibles i fàcils, ja que amb tovallons de cuina, rotllos de paper, cola, globus, etc. ho he pogut crear sencer.

Enllaç al drive: https://drive.google.com/drive/folders/1-6Vg30P-WsPA-0_eRHawqz6MrQ5Vrsha

Bibliografia:

Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C. [Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia.

Retrats vegetals 

Per tal de continuar aprofundint en les diferències entre els dos barris, m’he centrat a representar les fruites i verdures més consumides o venudes en cada barri.

Per un costat, he seleccionat les fruites i verdures del territori per tal de representar als catalans del barri d’Horta. He seleccionat fruites com la maduixa, el plàtan, els nabius, el raïm, les cireres, el meló, el carabassó i la mandarina. També podrem trobar-hi el blat, la carabassa, la pastanaga, les bledes i raves.

I, per una altra banda, per les fruites que representen a la població de Nou Barris, he seleccionat fruites tropicals com la papaya, la fruita de la passió, el coco, el mango, la pitaya o fruita del dragó i el kiwi.

M’he inspirat en el retrat de l’emperador Rodolf II, una pintura a l’oli manierista de l’artista italià Giuseppe Arcimboldo de l’any 1590. I he creat un retrat per cadascun dels dos barris, amb pintures de témpera sobre una cartolina blanca.

Moltes vegades he sentit que som el que mengem. A cada país tenen diferents plats típics, diferents aliments a causa de les condicions climàtiques o el terreny de cultiu. Per això, també anem construïm la nostra identitat depenent del territori. Tal com diu Kremer et al. (2018), la construcció de la identitat és precedida per la construcció de la diferenciació, i les diferències que he representat entre els dos retrats, mostra com ens sentim de diferents entre els dos barris. Es veu a l’aire, a l’ambient, a la forma de vida i als costums alimentaris. 

Enllaç a la carpeta del Drive: https://drive.google.com/drive/folders/1NBIDn_Q1WHDdHfIQf1Oljy0ffDVII5L5?usp=drive_link

Referència bibliogràfica

Prejudicis i identitat

Sense adonar-me’n, aquesta seqüenciació de registres que suposa el Repte 3, ha esdevingut un viatge. 

En el meu cas, un viatge per aprofundir en la identitat del territori i, especialment, de les persones que en formen part. Arribats a aquest punt, dins el meu cap sorgeix una pregunta:

Què és allò que fa de Roda de Ter, i concretament la seva gent, res únic? Quins són els seus trets diferencials?

Per contestar aquesta pregunta, crec que hem d’establir unes bases teòriques.

Hay una relación de reciprocidad entre territorios, identidades y fronteras: son expresiones que utilizamos en plural como construcciones políticas y sociales de los lugares y sentidos. De esta manera, las fronteras son espacios de condensación de procesos socioculturales (Grimson, 2005). 

Si seguim les argumentacions de Grimson, té sentit que com a resultat d’observar l’entorn (en aquest cas el territori) i les fronteres que s’hi generen, arribem a la qüestió de la identitat.

Però per entendre d’una manera més profunda què és i com es genera la identitat, hem de visitar altres autors.

Segons Rifà (2023), les identitats (culturals) són canvi, creen pertinença i diàspora, són localització, multiplicitat i transformació, així com també generen inclusió i exclusió. La identitat es construeix a través de la diferència, requereix d’un exterior i necessita d’un/a altre/a, per a consolidar-se.

D’aquesta manera, segons Rifà, per construir identitat necessitem la diferència, com a contraposició al “jo” i per establir un “ells” dins del discurs identitari. Per altra banda, la identitat presenta també una naturalesa dual, que pot ser transformadora o integradora, però també pot fomentar l’exclusió i fins i tot la diàspora.

En relació amb aquesta darrera idea, els meus intents d’enregistrar i documentar allò que m’envolta, m’han portat a parlar amb molta gent diferent, de cultures i creences heterogènies i que m’han ajudat a copsar un sentiment i una actitud que crec que està molt lligada al concepte d’identitat i especialment d’alteritat. La societat té prejudicis.

La creació conjunta com a societat d’aquesta identitat, va molt lligada a l’alteralitat, que podem definir com la concepció de les altres persones com a diferents de la mateixa identitat.

Si aquesta identitat no abraça la diferència i l’assimila, els prejudicis la transformen en una barrera i una frontera difícil de penetrar.

Des del meu paper d’observador “extern”, contemplo amb tristesa que la multiculturalitat de la societat ( recordem que Roda de Ter ha acollit diverses onades migratòries en les darreres dècades), no s’està traduint en un intercanvi cultural positiu, o en un enriquiment de les idees. 

Cada vegada més, aquestes identitats diverses es tanquen en si mateixes, ignorant la diferència i assolint la categoria de gueto cultural i social. 

Com a societat no estem sent capaços d’integrar aquestes altres identitats de manera satisfactòria. Una prova tangible de tot plegat és l’absència de la comunitat migrant, amb capacitat de vot, a les passades eleccions de Catalunya. Simplement, no senten que en formin part.

Bona tarda, companys i companyes, en aquest cinquè registre he continuat inspirada pel fil conductor “dominació humana” i he fet un vídeo al voltant del meu vincle amb el nostre planeta, sentint sobretot el tracte humà que s’està fent sobre ell. Per tant, el tema central del vídeo és l’ecocidi.
Per facilitar la comprensió del vídeo, l’ecocidi és un terme que fa referència a la destrucció generalitzada o a llarg termini de la naturalesa, o sigui: la mort del nostre planeta.
Com podreu observar, l’eix vertebrador del vídeo és un poema, on queda reflectit el meu sentir amb la Terra: per mi és un gran ésser viu, amb qui estableixo una comunicació profunda.
Respecte als aprenentatges d’aquest registre, he pogut identificar que el tema central del registre (l’ecocidi), ha influït durant la meva transició de l’adolescència a l’adultesa en la construcció de la meva identitat, fins al punt de trencar fronteres i barreres entre jo i el planeta o la natura. A la vegada, he de reconèixer que aquest tema ha construït noves fronteres entre la societat i jo. Com afirmen Kremer et. al. (2018), “la identidad se construye en un proceso con diferentes alteridades y desde posiciones, donde el lugar y sus fronteras —físicas y simbólicas— posibilitan acontecimientos en los que los sujetos construyen los sentidos de sus acciones, múltiples expresiones identitarias que otorgan un sentido de pertenencia y que, al mismo tiempo, están atravesadas por fronteras simbólicas en constante tensión.” (p.66)
Així doncs, a l’anar apropant-me a la natura, m’he anat allunyant de la humanitat en un sentit emocional i també, relacional.
Finalment, amb aquest vídeo també us entrego un trosset de mi, dels meus pensaments i les meves emocions.
Espere que us agradi.
Fins aviat.

Link Drive: https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1d0JxgKBPBIoMfAVUM3Spx5-OywCnsXiU

El cap de setmana passat vaig tenir l’oportunitat de fer un viatge d’anada i tornada el mateix dia, una aventura que em va portar a una experiència visual única. Vaig ser testimoni de dues perspectives sorprenents del mateix lloc emblemàtic: el Coliseu de Roma. En aquestes dues imatges, capturades en moments diferents del dia, es pot apreciar la majestuositat d’aquesta meravella arquitectònica en dues situacions totalment contrastades.

El Coliseu, conegut com una de les set meravelles del món, és un testimoni vivent de la grandesa de l’antiga Roma. La primera imatge revela la seva imponent presència sota la llum del sol, destacant els detalls de la seva arquitectura i la vida que bull fora i dins del seu recinte. La segona imatge ens transporta a la màgia de la nit, on les llums artificials il·luminen la seva estructura amb una aura misteriosa i captivadora.

Les dues imatges del Coliseu, una de dia i l’altra de nit, ens ofereixen una oportunitat única per reflexionar sobre el concepte d’alteritat i diferència. Durant el dia, l’admiració és present mentre els detalls arquitectònics són il·luminats pel sol. En canvi, a la nit, hi ha un caire més respectuós i romàntic, amb les llums que destaquen la majestuositat de l’estructura. Aquestes perspectives contrastants ens mostren com la nostra percepció d’un mateix lloc pot canviar segons el moment del dia i les condicions visuals, recordant-nos la diversitat de formes en què podem experimentar el món que ens envolta.

A més, aquestes imatges ens porten a pensar en la quantitat de persones que al llarg dels anys han admirat aquesta meravella de l’antiguitat. Cada visitant aporta una nova perspectiva i una nova història al Coliseu, contribuint a la seva riquesa cultural i al seu llegat històric.

https://drive.google.com/drive/folders/1RkXtbXa-KNZ-XfRJNrxCa28Z6FJPegC7?usp=sharing

Fronteres i identitat

Durant aquesta difícil tasca d’enregistrar l’entorn que em rodeja i d’intentar abastar els diferents límits que presenta, penso que la dimensió social i política i tot l’entramat de relacions entre les persones que en formen part, son part fonamental per poder entendre aquest mateix entorn que analitzem.

Gergen (1973), ja en reflexiona quan ens remet al caràcter històric i cambiant de les societats i dels sentits i significats que atorguem a aquestes realitats. Segons Gergen, aquests significats incideixen en la manera en la qual comprenem i conformem el nostre entorn.

Quan analitzo allò que m’envolta, posant la mirada en la societat, no puc evitar adonar-me de la gran diversitat cultural que els moviments migratoris han generat a Roda de Ter. Inevitablement, la multiculturalitat em porta a pensar en la identitat i com aquesta es relaciona amb els límits i les fronteres que vull trobar.

Tal com explica Grimson (2005), existeix una relació de reciprocitat entre territoris, identitats i fronteres. Són expressions que utilitzem com a construccions polítiques i socials de llocs i sentits. 

Per tant, les fronteres esdevenen espais de condensació de processos socioculturals que permeten unir i separar el que és simbòlic i material.

Per aquesta raó, cada identitat, en certa manera estableix una frontera que delimita allò que representa el “nosaltres” i ho contraposa a “ells”, creant de fet, una petita frontera.

Penso que un dels llocs que permet prendre consciència d’aquesta multiculturalitat i de l’existència d’aquestes identitats en un territori, és l’escola. Per aquest motiu, vaig decidir observar i registrar a través d’esbossos, la realitat social de l’entorn.

Esbós 1

Com apunta Jenkins (1996), les identitats es conformen en el marc de les relacions que establim amb els altres. Són part inherent a la interacció social, la qual cosa significa que sense identitat no hi hauria societat.

Tanmateix, resulta paradoxal com a vegades aquesta mateixa identitat esdevé el catalitzador per a actituds com el racisme o la discriminació de gènere que semblen trobar-se molt lluny de la construcció de la societat.

Stuart Hall (2010), ens diu que un efecte de la identitat és la marca de fronteres entre un jo, un nosaltres i els altres, resultant d’una diferenciació a partir de marques culturals distintives.

Analitzant l’evolució de la piràmide demogràfica del territori, resulta evident l’envelliment de la població en els darrers anys. Aquest fet em porta a reflexionar sobre l’evolució de la identitat a través del temps.

Com canvia la nostra identitat al llarg de la vida? Reforça les fronteres del jo, nosaltres i els altres, que apuntava Stuart Hall? Ens fa propensos als prejudicis o és al contrari?

Esbós 2

Bona nit, companys i companyes.
Aquesta vegada he volgut seguir el fil de l’última entrada i continuar parlant dels límits i possibilitats que ens ofereix el Palau Olímpic de Badalona.
Tot i ser un camp amb una pista excel·lent i unes instal·lacions molt bones, ja vaig dir la passada entrada que els partits que es podien jugar en aquests era a escala professional, l’equip masculí i femení de la penya. La resta d’equips de la ciutat inclosa la penya (equips inferiors) tenien la limitació de no poder jugar en aquesta. Tot i això, aquest estadi ofereix els membres i jugadors de la penya, el carnet de soci per poder assistir als partits com espectadors i a més, van rotant i cada vegada un equip inferior de la penya bressol surt en els descansos i temps morts dels partits professionals, això crec que és molt positiu, ja que poden accedir a fer un petit partit entre els de l’equip mentre els professionals descansen i sentir-se com els jugadors d’alt nivell. Encara que continua sent un límit el fet de no tenir bones instal·lacions en la resta de poliesportius ni accés a aquest per la resta d’equips.

https://drive.google.com/drive/folders/1Db69-H1gjic0dxK7-SaXdFMrLrYgnFGO

Fotografia documental

En el registre anterior, vaig fer un sketching sobre les fronteres que hi ha en el meu barri. Ara vull compartir amb vosaltres les fronteres que ha creat l’Ajuntament de Barcelona per a les zones verdes d’aparcament. Si us fixeu la zona vermella seria Nou Barris (Zona 32), la qual està delimitada pel Passeig Fabra i Puig, i la bona blava és el barri d’Horta (Zona 33).

Com afecta això al Barri? Doncs bé, aquesta frontera o límit fa que els habitants de Nou Barris, els quals habiten en edificis alts sense garatge i estan en aquesta frontera, tinguin moltes dificultats per aparcar. En canvi, la gent que viu a Horta generalment tenen molts llocs lliures perquè ja disposen de cases o edificis amb garatge a l’interior.

Antigament, els habitants d’aquesta frontera aparcaven generalment a les zones que tenen contacte entre els dos barris. Però ara, es pot observar com ens passem donant voltes i voltes per trobar lloc en qualsevol moment del dia.

Per això, he decidit representar aquesta situació amb la fotografia documental. La qual segons Forné i Satorra  és una branca de la fotografia que té com a objectiu capturar esdeveniments i situacions de la vida real per tal de documentar un moment determinat en el temps, amb propòsits  informatius.

Enllaç a la carpeta del Drive: https://drive.google.com/drive/folders/1Qa3k0Q1WodC2ytHCRj8XVP4ISFpDEHf2?usp=drive_link 

Referències bibliogràfiques

• Ajuntament de Barcelona. Plànol orientatiu zones verdes. Extret de: https://areaverda.cat/ca/planol
• Forné, E. [Ester] i Satorra, R. [Rubén]. (2022) Guia per a l’enregistrament i recerca amb imatge i so [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).

En un encreuament de realitats, els sorolls de la vida prenen forma com una simfonia urbana, entrellaçant-se en un teixit ric de significats i emocions. És en aquest mosaic sonor on emergeixen els conceptes d’alteritat i diferència, trobant la seva expressió més vibrant i poètica.

El futbol, un ritual compartit que transcendeix fronteres i cultures, emana crits d’encoratjament i fervor. En aquest escenari efervescent, l’alteritat es revela a través de la unió en la diversitat, on cada crit és un testimoni de la celebració col·lectiva de l’èxit i la camaraderia.

Al mar, un infinit espai d’exploració i introspecció, les ones ressonen amb una melodia etèria. El seu murmuri constant és una invitació a la reflexió, recordant-nos la nostra petita existència enfront de la immensitat de l’oceà. Aquí, la diferència esdevé una metàfora del món i la humilitat que ens inspira.

El monopatí, una dansa sobre rodes a través de l’asfalt urbà, dona vida al soroll hipnòtic de les rodes que es fonen amb el terra. En aquesta simfonia de moviment, l’alteritat es manifesta en la seva forma més íntima: la individualitat de cada patinador, la seva expressió única de llibertat i autenticitat.

A través d’aquesta experiència sensorial, els sorolls es converteixen en ponts cap al passat, portant-nos de tornada a moments viscuts i emocions compartides. Són els sons que ens transporten a un estat d’èxtasi, que ens fan vibrar dins i ens desperten a la bellesa de la diversitat humana i la riquesa de les nostres pròpies passions.

https://drive.google.com/drive/folders/1crBTewWUcWnteKp5hOoYSDnogZd93rG0?usp=sharing