Bones, comparteixo amb vosaltres el meu balanç de l’assignatura. Moltes gràcies per les vostres entrades al Folio i els debats que hem fet a l’assignatura. Ha sigut un plaer coincidir!

(Us deixo l’enllaç, ja que pesa molt el vídeo)

https://drive.google.com/drive/folders/18MDZqvJLqxIFYWwQGhQv3NgIqj-h0vhz

Bona tarda companys i companyes,

A continuació us deixo el meu balanç final de l’assignatura.

Ànims i bones vacances!

Pau

Us deixo el meu muntatge final, espero que gaudiu!

Moltes gràcies.

Enllaç: https://drive.google.com/drive/folders/1-IF7_dovFwLWqsydEUu1MAQU8zmQZ7wZ

En aquest vídeo hi podeu trobar el muntatge final del meu recorregut al llarg del repte i les meves reflexions sobre els conceptes límit, frontera, diferència i alteritat.
Desitjo que us agradi i que us permeti coneixe’m una mica més.

Enllaç: https://drive.google.com/file/d/1_Fxl1cdGIHxD6sxlp3A_kAlLZtIcjgC8/view?usp=drive_link

A continuació està adjuntat l’enllaç del video final del multiregistre:

https://drive.google.com/drive/folders/1jT7niJIq15bapfBmnxCeQBhsUQeUM5Op

Bona tarda companyes i companys,
En aquest últim registre m’agradaria tractar l’alteritat entre la quantia d’instal·lacions que tenen els camps de futbol i la quantia d’instal·lacions que tenen els pavellons de bàsquet.
Passejant l’altre dia per la meva ciutat vaig observar que tot i ser la capital europea del bàsquet, té millors instal·lacions i més quantitat de camps destinats al futbol que al bàsquet. Un aspecte que em va sorprendre i pel qual vaig decidir fer un mapa de la meva ciutat plasmant l’alteritat entre aquests dos esports tan representats a la nostra ciutat. Finalment, vaig veure que pel que fa a camps de futbol, destinats únicament al futbol eren 11 en total (menys l’estadi municipal que també practiquen futbol americà); en canvi, pavellons destinats únicament al bàsquet només n’hi havia 2, un el pavelló antic on es juguen els partits de molts dels partits de la ciutat (entrenaments un a la setmana alguns equips, ja que no hi ha espai per a tothom) i l’altre el palau olímpic on només poden jugar els equips de la penya que juguen a les lligues professionals.
Us preguntareu, no hi ha més poliesportius on puguin practicar bàsquet? La resposta és que sí, però compartits amb altres activitats com la rítmica, el futbol sala, patinatge, etc. o a patis d’escola. Cosa que limita els horaris, els dies de partits i els dies d’entrenament i la concentració en aquests, ja que a vegades estan entrenant i compartint pista amb altra activitat esportiva esmentada, cosa que limita la concentració i l’espai per practicar.
Gràcies a aquest estudi he entès les fronteres i tensions que hi ha entre un esport i l’altre i les queixes que moltes vegades hi ha a la meva ciutat. Doncs bé com bé diu Kremer (2018) “Así, la identidad se construye en un proceso con diferentes alteridades y des de posiciones, donde el lugar y sus fronteras —físicas y simbólicas— posibilitan acontecimientos en los que los sujetos construyen los sentidos de sus acciones, múltiples expresiones identitarias que otorgan un sentido de pertenencia y que, al mismo tiempo, están atravesadas por fronteras simbólicas en constante tensión.”

Enllaç a la imatge del mapa: https://drive.google.com/drive/folders/1-FYPWUHkczEz3_tL_Pz8fa6yVE-wfu6u

Referències bibliogràfiques:

– Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C.[Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia.

Girona, una ciutat plena de màgia i història, ens rebia cada matí amb la seva llum radiant que s’infiltrava pel finestral del nostre dormitori. La claror suau i daurada que es filtrava a través de les cortines de lli era el nostre despertador natural, anunciant el començament d’un nou dia d’aventures. Aquella llum matutina, que bressolava el nostre descans, ens recordava la bellesa de les coses senzilles i la importància d’apreciar cada moment.

Amb el primer raig de sol, ens aixecàvem amb energia i baixàvem al petit cafè de la cantonada. El cafè era un lloc acollidor, amb taules de fusta vella i una aroma de cafè acabat de moldre que impregnava l’aire. Aquell primer glop de cafè ens oferia un moment per connectar-nos, compartir expectatives i somriures abans de submergir-nos en els carrers empedrats i les vistes espectaculars que Girona tenia per oferir.

Després de passar el matí descobrint racons amagats, pujant turons i caminant per les muralles antigues, decidíem prendre una pausa i dirigir-nos cap a la platja. Amb la calor del migdia, la sorra càlida sota els peus i el so relaxant de les onades, trobàvem un espai de desconnexió i alegria. Els riures dels nens jugant, les converses de les famílies i el murmuri constant del mar ens feien sentir part d’una comunitat diversa i vibrant, una mostra de l’alteritat en les seves formes més naturals i espontànies.

Tornàvem a la ciutat amb la pell encara salada i els cabells embolicats pel vent, portant amb nosaltres l’energia renovada del mar. Al vespre, ens reuníem al menjador, amb la taula parada amb cura, per compartir els nostres àpats i converses. Cada plat era una celebració del dia viscut, una ocasió per reviure els moments emocionants i les petites descobertes. L’escalfor de la companyia i la riquesa dels sabors es combinaven per crear una sensació de plenitud i connexió.

Girona, amb la seva llum, els cafès acollidors, els dies de platja plens de rialles i el so tranquil·litzador del mar, ens ensenyava dia rere dia la riquesa de l’alteritat. Cadascuna d’aquestes experiències ens oferia una perspectiva diferent, un nou angle des del qual veure el món. La diferència no era només entre nosaltres i els habitants de Girona, sinó també entre nosaltres mateixos i la naturalesa que ens envoltava. Era un recordatori constant que la diversitat és la que dóna color i sentit a la vida, i que en la diferència hi trobem la veritable bellesa de l’existència.

Aquest relat és un homenatge a la ciutat de Girona i a tots aquells moments compartits que ens van permetre apreciar la importància de l’alteritat i la diferència, elements essencials que enriqueixen la nostra experiència humana i ens fan valorar cada instant viscut.

https://drive.google.com/drive/folders/1SBpevFWqO3BpOmkPovHGmrlVvVeAdnUY?usp=sharing

M’agradaria començar aquesta entrada amb la següent frase: “Las fronteras más visibles son las de alambre, pero también las que están en nuestras cabezasBoaventura de Sousa Santos (França, 2016).” (citat a Kremer et al., 2018), ja que és cert que el meu fil conductor ha sigut les fronteres i límits físics que presenta el bàsquet i les seves instal·lacions, però aquesta vegada he volgut anar més enllà.
Amb els esports ens passa una mica que ens costa connectar-los amb altres àmbits i ens limitem a practicar-ho, no pas a anar més enllà. Ara bé, aprofitant la tradició de la meva ciutat he volgut connectar el bàsquet amb altres àmbits i així no limitar-me a parlar de les fronteres físiques que presenta.
Per contextualitzar-vos una mica, quan arriba el maig es planta un dimoni gegant a la platja de Badalona, aquest és cremat el dia 10 de maig, acompanyat d’un espectacle piromusical; és la festa tradicional de Badalona on acudeixen milers de persones a la platja per veure la cremada i per acudir a molts més esdeveniments que aquesta presenta, com castellers, correfoc, concerts, etc. Quan planten el dimoni a la platja la tradició és que els badalonins que vulguin, sobretot els infants, facin el seu propi dimoni i el plantin al costat d’aquest. La meva proposta parteix en què, si tant ens agrada el bàsquet i tant el representem, podríem deixar de limitar-nos a fer el típic dimoni i inspirar-ho en la penya o altres equips de Badalona. És per això, que aquest any he decidit fer el meu dimoni de la penya amb el número que porta la meva germana quan juga amb el seu equip de la penya. Ha sigut d’allò més enriquidora l’activitat i he pogut explorar la meva part artística que tant feia que no l’utilitzava; el millor és que els materials han sigut molt accessibles i fàcils, ja que amb tovallons de cuina, rotllos de paper, cola, globus, etc. ho he pogut crear sencer.

Enllaç al drive: https://drive.google.com/drive/folders/1-6Vg30P-WsPA-0_eRHawqz6MrQ5Vrsha

Bibliografia:

Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C. [Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia.

Prejudicis i identitat

Sense adonar-me’n, aquesta seqüenciació de registres que suposa el Repte 3, ha esdevingut un viatge. 

En el meu cas, un viatge per aprofundir en la identitat del territori i, especialment, de les persones que en formen part. Arribats a aquest punt, dins el meu cap sorgeix una pregunta:

Què és allò que fa de Roda de Ter, i concretament la seva gent, res únic? Quins són els seus trets diferencials?

Per contestar aquesta pregunta, crec que hem d’establir unes bases teòriques.

Hay una relación de reciprocidad entre territorios, identidades y fronteras: son expresiones que utilizamos en plural como construcciones políticas y sociales de los lugares y sentidos. De esta manera, las fronteras son espacios de condensación de procesos socioculturales (Grimson, 2005). 

Si seguim les argumentacions de Grimson, té sentit que com a resultat d’observar l’entorn (en aquest cas el territori) i les fronteres que s’hi generen, arribem a la qüestió de la identitat.

Però per entendre d’una manera més profunda què és i com es genera la identitat, hem de visitar altres autors.

Segons Rifà (2023), les identitats (culturals) són canvi, creen pertinença i diàspora, són localització, multiplicitat i transformació, així com també generen inclusió i exclusió. La identitat es construeix a través de la diferència, requereix d’un exterior i necessita d’un/a altre/a, per a consolidar-se.

D’aquesta manera, segons Rifà, per construir identitat necessitem la diferència, com a contraposició al “jo” i per establir un “ells” dins del discurs identitari. Per altra banda, la identitat presenta també una naturalesa dual, que pot ser transformadora o integradora, però també pot fomentar l’exclusió i fins i tot la diàspora.

En relació amb aquesta darrera idea, els meus intents d’enregistrar i documentar allò que m’envolta, m’han portat a parlar amb molta gent diferent, de cultures i creences heterogènies i que m’han ajudat a copsar un sentiment i una actitud que crec que està molt lligada al concepte d’identitat i especialment d’alteritat. La societat té prejudicis.

La creació conjunta com a societat d’aquesta identitat, va molt lligada a l’alteralitat, que podem definir com la concepció de les altres persones com a diferents de la mateixa identitat.

Si aquesta identitat no abraça la diferència i l’assimila, els prejudicis la transformen en una barrera i una frontera difícil de penetrar.

Des del meu paper d’observador “extern”, contemplo amb tristesa que la multiculturalitat de la societat ( recordem que Roda de Ter ha acollit diverses onades migratòries en les darreres dècades), no s’està traduint en un intercanvi cultural positiu, o en un enriquiment de les idees. 

Cada vegada més, aquestes identitats diverses es tanquen en si mateixes, ignorant la diferència i assolint la categoria de gueto cultural i social. 

Com a societat no estem sent capaços d’integrar aquestes altres identitats de manera satisfactòria. Una prova tangible de tot plegat és l’absència de la comunitat migrant, amb capacitat de vot, a les passades eleccions de Catalunya. Simplement, no senten que en formin part.