La imatge de les escales amb les paraules que descriuen les emocions que experimentem en un projecte ens ofereix una metàfora potent del viatge que emprenen els nostres sentiments a mesura que avancem en un objectiu.

Començant amb l’emoció i l’esperança, a la base de les escales, ens trobem amb l’impuls inicial que ens motiva a començar. La incertesa i el nerviosisme també estan presents, ja que no sabem què ens depararà el camí. A mesura que pugem, ens enfrontem a la frustració, el dubte i l’ansietat. Aquests sentiments són naturals en qualsevol projecte, perquè que ens trobem amb obstacles i dificultats. La perseverança es converteix en una clau per superar-los i seguir endavant. La satisfacció, l’orgull i la felicitat comencen a aparèixer a mesura que anem aconseguint fites i veiem el nostre projecte prendre forma. La satisfacció d’un treball ben fet és una recompensa poderosa que ens motiva a continuar. Finalment, a dalt de les escales, trobem l’esperança, un sentiment que ens acompanya durant tot el viatge i que ens impulsa a seguir endavant fins a aconseguir el nostre objectiu.

La imatge pot ser interpretada com una metàfora dels límits que ens imposem a nosaltres mateixos i dels que ens imposa la societat. Les fronteres entre el que és possible i el que no ho és poden ser difuses, i la alteritat (l’altre) pot ser vista com una amenaça o com una oportunitat per aprendre i créixer. La diferència entre les nostres emocions i les dels altres també es fa evident en la imatge. Cada persona experimenta els projectes de manera diferent, i és important respectar i comprendre les emocions de tots els participants.

La imatge ens convida també a reflexionar sobre la nostra pròpia experiència en els projectes. Quines emocions hem experimentat? Quins obstacles hem superat? Com hem après a gestionar la frustració i el dubte?  També ens convida a reflexionar sobre la societat en què vivim. Quins límits ens imposa? Quines oportunitats ens ofereix? Com podem treballar per construir una societat més justa i inclusiva? Es tracta  d’una metàfora poderosa del viatge que emprenen els nostres sentiments a mesura que avancem en un projecte. Ens convida a reflexionar sobre la nostra pròpia experiència, la societat en què vivim i els límits que ens imposem a nosaltres mateixos i als altres.

https://drive.google.com/drive/folders/1jNms5aP7IE0GuBmQs52QpiMJ–4JXSYZ?usp=drive_link

Pol-i-valent

La meva educació artística ha estat un viatge ric i divers, que ha evolucionat al llarg dels anys amb experiències formals i autodidactes. Començant a la primària, ja mostrava un gran interès i habilitat en la música i les arts plàstiques, destacant especialment amb la meva creativitat i comprensió de la música.

Durant l’Educació Secundària Obligatòria, vaig començar a explorar la poesia, un camí que em va conduir cap a l’escriptura de música rap. A més, vaig iniciar-me en l’ús de programes de composició musical com Audacity i DJ Studio, i també vaig experimentar amb l’edició de fotografia i vídeo mitjançant eines com Photoshop i Premiere. En aquesta etapa, també vaig començar a llegir sobre guió i narrativa, ampliant els meus horitzons creatius.

Paral·lelament, en les classes d’informàtica, vaig aprendre a utilitzar Autocad per a dissenyar arquitectura i vaig explorar la programació en Java per a crear videojocs, destacant per donar la volta a tasques senzilles per convertir-les en resultats divertits i interactius que sorprenien al professor.

En el Batxillerat, vaig aprofundir en el dibuix digital utilitzant Illustrator, el que em va portar a vendre dissenys per samarretes en plataformes com RedBubble, combinant la meva passió per l’art amb la possibilitat de guanyar diners.

A la universitat, vaig començar una carrera a que gaudia amb el dibuix tècnic i artístic enfocat a l’arquitectura, els entorns i l’ús humà dels espais, a més de maquetació i l’aprenentatge de progràmes de disseny en base matemàtica com Rhinoceros. Tot i això vaig optar per abandonar-la per seguir una altra passió: el disseny de videojocs. En el grau superior, vaig adquirir coneixements rics i extensos en disseny de personatges, dibuix, art digital, modelatge 3D, animació i teoria musical, explorant com certs instruments, ritmes i sons poden transmetre idees d’entorns, climes i accions.

A més, vaig aprofundir en la narrativa i l’escriptura de guió, una habilitat que continuo cultivant mitjançant l’autodidàctica amb llibres com “El guion story” de Robert McKee i canals d’anàlisi audiovisual a diverses xarxes. Vaig tenir l’oportunitat de col·laborar amb un productor d’Europa FM per a grabar una petita maqueta, una experiència que em va enriquir en la producció i gravació musical.

Després d’això, vaig continuar la meva formació autodidacta, especialitzant-me en el disseny teòric de personatges, guió, narrativa i llenguatge cinematogràfic, especialment fotografia i direcció. Aquest camí d’autoaprenentatge ha estat una font constant d’inspiració i creixement personal, permetent-me explorar noves formes d’expressió artística i desenvolupar-me com a creador en diverses disciplines.

Bona tarda,
En aquest segon registre de l’activitat transversal en la qual treballo els canvis generacionals, he optat per un registre en el qual he utilitzat el dibuix.
En aquest cas, he realitzat dues fitxes on he representat les diferències entre una persona que ha nascut fa uns 60 o 70 anys i una persona que ha nascut des de fa uns 30 o 40 anys. Per dura a terme la representació, he fet dues línies del temps on he representat el tipus de vida que han tingut les dues generacions o a les que aspiren a tenir.

En la de fa més anys, es pot veure que:

– Neix.
– Rep estudis bàsics.
– Comença a treballar molt jove, sense moltes opcions on escollir.
– Es passa gran part de la seva vida intentant estalviar.
– Una de les seves metes és arribar a ser cap d’empresa.
– Casar-se.
– Comprar-se una casa i tenir mínim dos fills.
– Jubilar-se.
– Cuidar els nets entre d’altres coses.

En la línia del temps d’algú més jove trobem que:

– Neix.
– Rep molts estudis i de moltes formes diferents.
– Quan acaba els estudis mínims té moltes opcions per seguir el seu camí.
– Viatja.
– Té crisis existencials.
– Vol sentir emocions, viure noves aventures, sentir adrenalina…
– Trobar una feina còmoda, on guanyi molts diners i on es treballi poc.
– Descansar i relaxar-se de l’estrés acumulat.
– Necessitat de canvis constants.
– Més crisis existencials.
– No té clar si es vol casar, estar solter, tenir fills o no tenir-ne…
– Viure de lloguer.
– Més crisis existencials.
– Un futur incert…

Amb aquest treball he volgut reflectir les diferencies entre les dues generacions que he comparat. També hi ha una reflexió dels límits que podem trobar-nos segons en l’època que hem nascut. Moltes vegades els límits venen imposats per la societat que hi ha en el moment en el que ens ha tocat viure.
Espero haver reflectit bé el canvi generacional que suposa néixer en una època o en un altre.

Referències bibliogràfiques

Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C. [Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A Yáñez, C. [Carlos]. (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia.

https://drive.google.com/drive/folders/1mHqIwzDqd12iynPqenZfgDfzaf4jmBOL?usp=drive_link

Bones companys i companyes !

Continuant amb la línia del primer registre, les mancances i límits que presenta la meva ciutat en el món del bàsquet tot i ser la capital europea d’aquest, continuaré parlant del pavelló principal, dic principal perquè és on fan els partits molts dels equips de la ciutat, tot i que el central i més gran és el nou “Palau Olímpic de Badalona” però en aquest només juguen equips professionals i de la penya. En el primer registre vam parlar dels límits que presentaven les xarxes i tanques que tenia el pavelló per accedir a veure el partit des de diferents punts d’aquest i no limitar la visió; en aquest nou registre parlàrem d’un altre motiu que dificultava entrenar i anar a veure els partits fins fa poc temps. Aquest portava anys sense aigua i sense el funcionament correcte de les canonades, per això els esportistes locals i visitants no podien fer ús de les dutxes, cosa que pels visitants era encara pitjor, ja que havien de tornar a casa en el cotxe suats sense poder dutxar-se i pels jugadors de Badalona era més pràctic dutxar-se al pavelló que no a casa. A més a més, el fet de no tenir aigua també limitava al públic, perquè els lavabos tampoc funcionaven només un i s’havia de baixar a la zona dels jugadors. Tot i tenir moltes queixes i escrits dels habitants de Badalona l’Ajuntament no es feia càrrec i era un límit que dificultava l’estança en aquest, ara després d’uns anys ho han arreglat i sembla que funcionen, tot i que l’estat d’aquests dona molt a desitjar.

Els límits de les nostres creences

Fa unes setmanes, el poble es va despertar amb un petit acte reivindicatiu, vandàlic fins i tot, que em va fer pensar en la manera en la qual els nostres sistemes de creences, les nostres posicions polítiques i la nostra manera d’entendre la societat interactuen i fins i tot col·lideixen amb les dels altres.

Ja fa gairebé un any que visc a Roda de Ter i des del primer moment, va quedar clar que existeix un suport majoritari al moviment per la independència de Catalunya.

És molt habitual veure mostres d’aquest suport en balcons, murs i darrerament en estelades, penjades als fanals d’entrada al poble, possiblement amb el vistiplau de l’ajuntament.

Doncs bé, fa uns dies van aparèixer totes aquestes banderes vandalitzades, per algú que es va dedicar a pintar-les, mostrant clarament el seu desacord. Aquest fet em va fer dirigir la mirada cap a un conflicte que, fins a aquell moment no havia considerat. Llavors vaig veure que existeix una lluita entre dues parts, però clarament una d’elles existeix per destruir allò que la primera construeix.

Quin és el límit de les meves creences si em dedico a oposar-me, de manera destructiva a l’altre? És una actitud tolerable? Tolerant, és evident que no. És legítim reaccionar de manera agressiva a l’expressió d’una voluntat política?

Els límits de la llibertat individual també són fronteres que detecto dins el meu entorn i d’alguna manera, aquesta activitat m’ha ajudat a adonar-me que sovint només fa falta un canvi en la manera com percebem les coses per descobrir noves capes en les relacions socials i la dimensió política que tots tenim i que formen part del nostre entorn.

https://drive.google.com/drive/folders/1YqIOn0NFef3D9yPKiNrclN7YpStLdXPO

La primera frontera

Després de llegir els recursos que tenim a la nostra disposició, he pogut reflexionar sobre les diverses fronteres, petites i grans, evidents o subtils que conformen l’entorn que m’envolta. Aquests límits, que no sempre esdevenen una barrera física, comencen a revelar-se en el mateix moment en el qual dirigim la mirada.

En aquesta entrega, vull parlar d’un element dins el meu entorn, tan evident que és impossible obviar-lo. Em trobo a la població de Roda de Ter, i com no pot ser d’una altra manera, condiciona de manera molt decisiva la manera com ens relacionem amb aquest entorn.

La primera frontera és una tangible i física, el riu travessa el territori i divideix la població que es troba a banda i banda. No és el mateix viure a una banda o a una altra del riu. Existeixen connotacions socials i econòmiques que afloren en funció de la ubicació d’una persona. El riu divideix barris, i per comparació estableix zones bones on viure i zones que no ho són tant.

El Ter és font de vida i la gran varietat de flora i fauna que s’hi aplega al seu voltant així ho demostra. També és un nexe social, ja que és punt de trobada per a famílies i amics o pescadors.

La manera com el riu vertebra el territori i com els seus habitants ens distribuïm en funció d’aquest, prova que es tracta d’una gran frontera en l’entorn. Tot i això, hem après a sortejar-la i la presència de diferents ponts connecta els diferents barris, però la barrera social, cultural i econòmica, no tan tangible com el propi riu, ens manté a banda i banda. Una actitud apresa a través dels anys, la tradició i el nostre sistema de creences.

https://drive.google.com/drive/folders/1g-POLbIHBVIAuob2mAHWMeIQpSkosF-1

Etnografia visual

En aquest registre, m’he volgut centrar a utilitzar la fotografia com a mètode d’observació i d’estudi del meu barri, amb l’objectiu de documentar els costums, les creences i els valors d’un grup particular de persones (Forné i Satorra, 2022). Per això, presento diferents imatges realitzades amb un telèfon intel·ligent que mostren les relacions dels grups socials. És a dir, podríem dir que és un barri on s’agrupen per país de procedència i no tenen contacte entre persones d’altres ètnies.

Enllaç a la carpeta del Drive: https://drive.google.com/drive/folders/1RfILP8-ixtyad69T10vM7ChTUhUwlDJo?usp=drive_link

Referències bibliogràfiques

• Forné, E. [Ester] i Satorra, R. [Rubén]. (2022) Guia per a l’enregistrament i recerca amb imatge i so [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).

El meu recorregut amb l’art

Des de ben petita tinc record d’estar vinculada d’alguna manera amb l’expressió artística, ja sigui a través del ball, de la música o la literatura. M’agradaria fer amb tots i totes vosaltres un petit recorregut en la meva vinculació amb l’art al llarg dels anys.

Els meus començaments es troben en el món de la dansa, de petita fins a acabar l’escola vaig fer dansa urbana, activitat que recordo gaudir pel moment de relaxació i de trobada amb les amigues. Sempre m’ha agradat ballar. Gaudir del ritme de les cançons i deixar-me portar pel meu cos. Tinc records tan nítids a la memòria que puc tancar els ulls i transportar-me als estius al poble de la meva mare (Anglès, Girona) amb els meus avis, sobretot recordo ballar al menjador de casa amb l’avi pasdobles, cha cha chá… i amb la meva iaia escoltar Per Ti Volaré de l’Andrea Bocelli, cançó que avui dia segueix posant-me la pell de gallina. També com era costum els divendres i dissabtes al poble hi havia ball popular i sardanes, recordo ballar sardanes al mig de la plaça del poble i els dissabtes ballar i passar de les mans dels meus avis a parelles amigues o tiets, ballant cançons que avui dia si sonen en alguna festa de poble soc la primera a posar-me a ballar pels records tan bonics que guardo.

A part del ball i de la música un gran refugi per a mi ha estat la literatura. D’ençà que vaig aprendre a llegir sempre he tingut devoció per la lectura, els meus pares van fer molt bona feina i em van inculcar saber gaudir de la lectura. Era capaç, i encara ho soc, però em falta temps, de llegir-me llibres sencers en un o dos dies. Més que llegir el que feia era devorar les històries. Llegir sempre m’ha aportat una forma d’escapar de la realitat, que amb això no vull dir que la meva realitat fos dolenta, només que a causa de la meva personalitat necessitava moments de desconnexió i de poder estar sola que els vaig trobar i me’ls va donar la lectura. Com que llegia tant, tenia molt bon nivell de redacció. Gaudia escrivint i creant històries, tant és així que he guanyat algun que un altre premi a primària i a l’ESO de literatura, però això ho explicaré més endavant.

També m’encantava dibuixar, massa diria, era de les que a classe començava a traçar línies sense sentit i d’allà començava a crear formes, omplia buits que quedaven amb els traços sense sentit, dibuixava paisatges, etc. Tot això he de reconèixer que era en moments en què les classes no em semblaven gaire interessants, espòiler: matemàtiques. Mal fet, però entrava en el món de dibuixar i m’era molt difícil poder deixar el dibuix a mitges. A casa em van comprar un kit de dibuix, una caixa enorme negre que crec que tots hem tingut en algun moment, ple de llapis de colors de totes les mides possibles, retoladors, bolígrafs, ceres, etc., que em van servir per anar creant petites obres d’art sobretot al descobrir la tècnica de fer servir una finestra de casa amb bona il·luminació i calcar el dibuix. Encara que més endavant descobriré els carbonets i tindré la meva etapa pel blanc i negre com una vertadera artista.

D’aquest món de dibuixar i ballar, recordaré sempre l’anècdota arran del projecte que vam dur a terme a l’hora del menjador i que vam acabar implicant a tota l’escola. Estàvem a sisè i vam proposar al menjador, perquè per aquells temps a la meva escola era típic posar el radiocasset amb la nostra cinta de CD i passar-nos tot el menjador ballant, de per cursos fer uns espectacles de ball que vam decidir fer una escena del musical de Grease, amb la cançó de Greased Lightnin’, això va implicar haver de crear la coreografia i també ens vam proposar reproduir el cotxe vermell que surt a la pel·lícula i on transcorre tota la cançó que havíem triat. Allò va ser un espectacle digne d’una obra musical, amb hores i hores de feina tant d’escenografia com de xapa i pintura per poder aconseguir el cotxe de Grease. L’escola ens va veure tan implicats que es van implicar també en el projecte i ens van cedir espais i material per poder fer-ho. Com veieu primària va ser prou entretinguda i vaig acabar-la, pel que fa a amb el món artístic, per tot l’alt amb la creació del cotxe de Grease!

Però no serà fins a l’ESO, i en concret 4t de l’ESO que les arts donaran un canvi totalment radical en la meva vida. Per poder entendre una mica com les arts i les assignatures relacionades amb elles van esdevenir poder trobar espais de connexió amb mi mateixa i de desconnexió. A 3r de l’ESO em van diagnosticar una malaltia autoimmune que va fer trastocar una mica, bastant, la meva vida, però que jo vaig portar massa bé. Actitud no normal, ja que com tot en la vida necessitem un procés d’adaptació i en el meu cas quasi de dol a la vida “normal” que havia tingut fins ara. Això té una implicació directa amb la importància que van començar a tenir per a mi les assignatures de plàstica i música. Vaig tenir la sort de conèixer dos dels millors docents que he tingut mai; el senyor Puchau i en Josep Maria. El senyor Puchau em va ensenyar a dibuixar amb els carbonets i a començar una etapa que jo l’anomeno “blanc i negre” perquè vaig agafar una obsessió per la fotografia en blanc i negre i el dibuix només amb aquests dos colors que encara no he pogut abandonar del tot. Segueixo pensant que el blanc i negre capta una imatge molt més intensa i amb una profunditat que no sé com expressar-la. Pel que fa a en Josep Maria, a part de ser la persona que més em va ajudar quan ho vaig necessitar a l’ESO, va ser el meu professor de música, qui ens va redescobrir el món dels sons, des d’una nova perspectiva totalment diferent, i a través dels sons ens va fer viatjar pel món. És possible que gràcies a ell la meva llista de reproducció de música actual hi hagi tants gèneres de música diferents.

A part de gaudir d’aquestes dues assignatures tan vinculades a les arts, per la meva part, seguia llegint saga darrera saga, i escrivint petites històries que penjava en una plataforma. La meva mestra de català va ser qui sense preguntar va escollir la meva poesia i em va presentar als Jocs Florals que el meu institut participava amb altres centres de la zona  on vaig guanyar el meu primer premi en la categoria de poesia, premi que no vaig poder recollir i va haver d’anar una amiga perquè malauradament estava amb grip.

Com heu pogut veure l’art sempre ha estat molt present en la meva tant personal com acadèmica, segueixo tenint hàbits molt relacionats amb l’art, des de llegir fins a la fotografia que s’ha tornat fa anys un instrument d’expressió molt fort en la meva vida.

Bona tarda,

Adjunto un mapa de les activitats artístiques pròpies explicatiu de la meva relació amb l’art.

Com que la meva relació amb l’art sempre ha estat audiovisual també deixo un parell d’enllaços de mostra d’alguna d’aquestes pràctiques.

Salutacions.