Seguint el fil de les altres entrades continuem parlant dels límits i fronteres que presenta Badalona amb el bàsquet, tenint present que és considerada la capital europea del bàsquet. En aquesta entrada m’agradaria passar-me a l’altre extrem, fins ara hem parlat de les mancances i limitacions que generava un dels pavellons principals on els equips de la ciutat juguen els partits. Ara m’agradaria parlar del Palau olímpic de Badalona, el nou pavelló on juga la penya i on s’han jugat els partits de diferents competicions com l’Eurobasket o la copa rei. Les instal·lacions, la pista, l’aforament, la neteja i altres aspectes de les instal·lacions són molt diferents, aquestes són de qualitat i et fan estar a gust veient els partits. L’inconvenient i límit és que només hi poden jugar els equips femenins i masculins professionals, l’únic contacte amb aquesta pista que tenen els infants, és al descans i temps morts dels partits que surten a jugar un equip de la penya de categories inferiors (cada partit un equip diferent), però només aquells nens i nenes que juguin a la penya bressol i no d’altres equips, i per això suposa un gran límit per la resta d’equips de la ciutat. Pel que fa al preu de les entrades per accedir no considero que sigui un gran límit, ja que són bastant assequibles, tot i que com sempre hi haurà famílies que no hi puguin accedir.

Fotografies a cau d’orella

Quan ens plantegem la tasca d’explorar i representar el nostre entorn, és inevitable arribar a la mirada. Aquesta manera d’interpretar el món que paradoxalment, pot fer que ens centrem excessivament en la dimensió visual del que percebem, deixant de banda els altres sentits. En certa manera, Berger ja ho manifesta al seu llibre Modos de ver de 1972, quan diu “La vista es la que establece nuestro lugar en el mundo circundante”

Tanmateix, altres autors com Toop, qüestionen aquesta afirmació i defensen que els altres sentits poden proporcionar una resposta més integral.

És per això que en aquest nou registre, he decidit centrar-me en en el so, com a eina, per tal d’intentar conformar una mena de paisatge sonor (terme proposat per Raymond Murray) i que crec que em permetrà descriure el meu entorn, d’una manera més tridimensional i complexa, a la vegada que em possibilitarà confrontar realitats amb immediatesa transparència. 

Els ambients enregistrats són veritables i no han sigut alterats per la meva mirada. En aquest sentit, una imatge pot ser molt més susceptible de ser manipulada pel seu autor, encara que sigui de manera inconscient.  

La meva intenció amb aquests registres, és poder confrontar diferents realitats del meu entorn, que l’identifiquen, però que generen reflexions.

Registre 1: Natura 

Aquest extracte ens permet formar part de l’ecosistema del riu. Ha estat enregistrat a 300 metres de casa meva i, tanmateix, ens situa en un ambient molt allunyat de l’ésser humà.

Registre 2: El riu

Hem avançat 100 o 150 metres i sentim la remor del riu i la força de l’aigua, però també, de fons comencem a notar la presència urbana del trànsit.

Registre 3: La ciutat

Només 50 metres ens separen del registre anterior, però el paisatge ha canviat de manera dramàtica. No hi ha natura ni riu, només tecnologia.

Registre 4: L’escola

Hem caminat 2 minuts i ara l’escenari és ben diferent. Al costat del soroll ensordidor del trànsit, els sons provinents d’una escola.

Registre 5: Civilització

Finalment, la darrera fotografia sonora ens parla de civilització, d’organització social. Les campanades que marquen el pas del temps. També s’hi ha colat la natura, recordant el cant dels ocells del primer registre, però aquell altre paisatge sembla ara un altre món.

Quan confrontem dos paisatges com són el de la natura i el trànsit, prenem consciència de manera instantània de com som capaços de modificar l’entorn de manera tan dramàtica. 

Crec que aquesta confrontació ens mostra com és d’important repensar la nostra relació amb l’entorn urbà i natural, i a la vegada em permet fer servir el so com un element fonamental del paisatge, que en aquest cas ens ha ajudat a entendre l’espai sense imatges.

Referència bibliogràfica

Llorca, J. [Joaquín]. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59.

Sketching: Límits i fronteres

Amb aquest registre vull parlar sobre les fronteres. Visc a Barcelona a Nou Barris, justament a la frontera amb Horta. Aquest límit no està representat amb una barrera física o algun límit natural, sinó que és un fet simbòlic.

Nou Barris és considerat com una zona més empobrida, on la gent viu en edificis alts i antics sense pàrquings i les botigues no són de gaire bona qualitat. Mentre que a Horta, sí que disposen de pàrquing en els seus edificis o inclús viuen en cases. També es poden trobar més comerços, supermercats i cafeteries de franquícies. Per tant, les persones que vivim en aquesta frontera, generalment anem a fer vida a Horta. Segons Kremer et al. (2018), les fronteres creen les nostres identitats, ja que aquestes grans diferències poden afectar directament a la qualitat de vida.

He volgut representar aquesta situació, a través d’un sketching, és a dir, una tècnica de dibuix que consisteix a crear dibuixos ràpids o esbossos amb llapis, per tal de crear ràpidament l’essència d’un tema (Forné i Satorra, 2022).

A continuació comparteixo amb vosaltres un sketching elaborat per mi, on he intentat representar de manera molt clara les diferències entre els dos barris.

Enllaç a la carpeta del Drive:

https://drive.google.com/drive/folders/1YT6gr_pHn8ay5iCu9rT3OsdejNFVWIYh?usp=sharing

Referències bibliogràfiques

• Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C. [Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia.
• Forné, E. [Ester] i Satorra, R. [Rubén]. (2022) Guia per a l’enregistrament i recerca amb imatge i so [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).

El vídeo que he creat és un retrat íntim del meu poble, Osca, capturant moments efímers i paisatges serens que em suggereixen una profunda connexió amb la naturalesa. En cada moment de l’enregistrament, es desplega una experiència sensorial plena: el suau murmur del vent que acaricia les fulles dels arbres, la presència reconfortant dels animals que poblen els racons tranquils, amb especial menció el meu fidel gos i la increïble posta de sol que banya els horitzons en colors càlids i suaus. A través de la càmera, he pogut capturar cada detall, per petit que sigui, que cobra vida i converteix aquesta grabació en una obra d’art que captura la sensibilitat i la simplicitat de la vida.

No obstant això, és important reconèixer que cada persona pot interpretar aquests mateixos elements d’una manera diferent. El que a mi em transmet una sensació d’energia i connexió amb el meu entorn, pot evocar emocions totalment diverses en una altra persona. Per exemple, mentre jo pugui experimentar una sensació de pau, algú altre pot percebre una sensació de melancolia o fins i tot d’inquietud en els mateixos paisatges i moments. Reflexionant sobre els límits, les fronteres, l’alteritat i la diferència, aquesta diversitat de percepcions destaca la rellevància de la perspectiva individual en la interpretació del món que ens envolta. Cadascuna de les persones que existeixen en el món, porten les seves experiències, emocions i creences a la seva interpretació del que veuen. Això ens recorda la importància de mantenir una actitud oberta i respectuosa cap a les perspectives diferents de les nostres.

A més, el fet que el vídeo estigui filmat per mi mateixa, des de la meva perspectiva, accentua encara més aquesta idea de subjectivitat. Tot i que estem tots compartint el mateix espai físic, les nostres experiències i interpretacions poden ser completament úniques. Això implica que la nostra experiència  està filtrada per les pròpies emocions, interessos i percepcions. Ens recorda que la manera en què percebem el món està influïda per una multitud de factors, inclosos el nostre bagatge cultural, les nostres creences i les nostres interaccions personals. En lloc de veure aquesta diversitat com una divisió, podríem veure-la com una font de riquesa i una oportunitat per a la comprensió i el creixement personal. Aquesta reflexió, per tant, ens convida a abraçar la complexitat i la riquesa de la diversitat humana.

https://drive.google.com/drive/folders/11Nf9vFw8FBE_YX57sOGTEwafgqPsQxXm?usp=sharing

La imatge de les escales amb les paraules que descriuen les emocions que experimentem en un projecte ens ofereix una metàfora potent del viatge que emprenen els nostres sentiments a mesura que avancem en un objectiu.

Començant amb l’emoció i l’esperança, a la base de les escales, ens trobem amb l’impuls inicial que ens motiva a començar. La incertesa i el nerviosisme també estan presents, ja que no sabem què ens depararà el camí. A mesura que pugem, ens enfrontem a la frustració, el dubte i l’ansietat. Aquests sentiments són naturals en qualsevol projecte, perquè que ens trobem amb obstacles i dificultats. La perseverança es converteix en una clau per superar-los i seguir endavant. La satisfacció, l’orgull i la felicitat comencen a aparèixer a mesura que anem aconseguint fites i veiem el nostre projecte prendre forma. La satisfacció d’un treball ben fet és una recompensa poderosa que ens motiva a continuar. Finalment, a dalt de les escales, trobem l’esperança, un sentiment que ens acompanya durant tot el viatge i que ens impulsa a seguir endavant fins a aconseguir el nostre objectiu.

La imatge pot ser interpretada com una metàfora dels límits que ens imposem a nosaltres mateixos i dels que ens imposa la societat. Les fronteres entre el que és possible i el que no ho és poden ser difuses, i la alteritat (l’altre) pot ser vista com una amenaça o com una oportunitat per aprendre i créixer. La diferència entre les nostres emocions i les dels altres també es fa evident en la imatge. Cada persona experimenta els projectes de manera diferent, i és important respectar i comprendre les emocions de tots els participants.

La imatge ens convida també a reflexionar sobre la nostra pròpia experiència en els projectes. Quines emocions hem experimentat? Quins obstacles hem superat? Com hem après a gestionar la frustració i el dubte?  També ens convida a reflexionar sobre la societat en què vivim. Quins límits ens imposa? Quines oportunitats ens ofereix? Com podem treballar per construir una societat més justa i inclusiva? Es tracta  d’una metàfora poderosa del viatge que emprenen els nostres sentiments a mesura que avancem en un projecte. Ens convida a reflexionar sobre la nostra pròpia experiència, la societat en què vivim i els límits que ens imposem a nosaltres mateixos i als altres.

https://drive.google.com/drive/folders/1jNms5aP7IE0GuBmQs52QpiMJ–4JXSYZ?usp=drive_link

Bones companys i companyes !

Continuant amb la línia del primer registre, les mancances i límits que presenta la meva ciutat en el món del bàsquet tot i ser la capital europea d’aquest, continuaré parlant del pavelló principal, dic principal perquè és on fan els partits molts dels equips de la ciutat, tot i que el central i més gran és el nou “Palau Olímpic de Badalona” però en aquest només juguen equips professionals i de la penya. En el primer registre vam parlar dels límits que presentaven les xarxes i tanques que tenia el pavelló per accedir a veure el partit des de diferents punts d’aquest i no limitar la visió; en aquest nou registre parlàrem d’un altre motiu que dificultava entrenar i anar a veure els partits fins fa poc temps. Aquest portava anys sense aigua i sense el funcionament correcte de les canonades, per això els esportistes locals i visitants no podien fer ús de les dutxes, cosa que pels visitants era encara pitjor, ja que havien de tornar a casa en el cotxe suats sense poder dutxar-se i pels jugadors de Badalona era més pràctic dutxar-se al pavelló que no a casa. A més a més, el fet de no tenir aigua també limitava al públic, perquè els lavabos tampoc funcionaven només un i s’havia de baixar a la zona dels jugadors. Tot i tenir moltes queixes i escrits dels habitants de Badalona l’Ajuntament no es feia càrrec i era un límit que dificultava l’estança en aquest, ara després d’uns anys ho han arreglat i sembla que funcionen, tot i que l’estat d’aquests dona molt a desitjar.

Els límits de les nostres creences

Fa unes setmanes, el poble es va despertar amb un petit acte reivindicatiu, vandàlic fins i tot, que em va fer pensar en la manera en la qual els nostres sistemes de creences, les nostres posicions polítiques i la nostra manera d’entendre la societat interactuen i fins i tot col·lideixen amb les dels altres.

Ja fa gairebé un any que visc a Roda de Ter i des del primer moment, va quedar clar que existeix un suport majoritari al moviment per la independència de Catalunya.

És molt habitual veure mostres d’aquest suport en balcons, murs i darrerament en estelades, penjades als fanals d’entrada al poble, possiblement amb el vistiplau de l’ajuntament.

Doncs bé, fa uns dies van aparèixer totes aquestes banderes vandalitzades, per algú que es va dedicar a pintar-les, mostrant clarament el seu desacord. Aquest fet em va fer dirigir la mirada cap a un conflicte que, fins a aquell moment no havia considerat. Llavors vaig veure que existeix una lluita entre dues parts, però clarament una d’elles existeix per destruir allò que la primera construeix.

Quin és el límit de les meves creences si em dedico a oposar-me, de manera destructiva a l’altre? És una actitud tolerable? Tolerant, és evident que no. És legítim reaccionar de manera agressiva a l’expressió d’una voluntat política?

Els límits de la llibertat individual també són fronteres que detecto dins el meu entorn i d’alguna manera, aquesta activitat m’ha ajudat a adonar-me que sovint només fa falta un canvi en la manera com percebem les coses per descobrir noves capes en les relacions socials i la dimensió política que tots tenim i que formen part del nostre entorn.

https://drive.google.com/drive/folders/1YqIOn0NFef3D9yPKiNrclN7YpStLdXPO

La primera frontera

Després de llegir els recursos que tenim a la nostra disposició, he pogut reflexionar sobre les diverses fronteres, petites i grans, evidents o subtils que conformen l’entorn que m’envolta. Aquests límits, que no sempre esdevenen una barrera física, comencen a revelar-se en el mateix moment en el qual dirigim la mirada.

En aquesta entrega, vull parlar d’un element dins el meu entorn, tan evident que és impossible obviar-lo. Em trobo a la població de Roda de Ter, i com no pot ser d’una altra manera, condiciona de manera molt decisiva la manera com ens relacionem amb aquest entorn.

La primera frontera és una tangible i física, el riu travessa el territori i divideix la població que es troba a banda i banda. No és el mateix viure a una banda o a una altra del riu. Existeixen connotacions socials i econòmiques que afloren en funció de la ubicació d’una persona. El riu divideix barris, i per comparació estableix zones bones on viure i zones que no ho són tant.

El Ter és font de vida i la gran varietat de flora i fauna que s’hi aplega al seu voltant així ho demostra. També és un nexe social, ja que és punt de trobada per a famílies i amics o pescadors.

La manera com el riu vertebra el territori i com els seus habitants ens distribuïm en funció d’aquest, prova que es tracta d’una gran frontera en l’entorn. Tot i això, hem après a sortejar-la i la presència de diferents ponts connecta els diferents barris, però la barrera social, cultural i econòmica, no tan tangible com el propi riu, ens manté a banda i banda. Una actitud apresa a través dels anys, la tradició i el nostre sistema de creences.

https://drive.google.com/drive/folders/1g-POLbIHBVIAuob2mAHWMeIQpSkosF-1

Etnografia visual

En aquest registre, m’he volgut centrar a utilitzar la fotografia com a mètode d’observació i d’estudi del meu barri, amb l’objectiu de documentar els costums, les creences i els valors d’un grup particular de persones (Forné i Satorra, 2022). Per això, presento diferents imatges realitzades amb un telèfon intel·ligent que mostren les relacions dels grups socials. És a dir, podríem dir que és un barri on s’agrupen per país de procedència i no tenen contacte entre persones d’altres ètnies.

Enllaç a la carpeta del Drive: https://drive.google.com/drive/folders/1RfILP8-ixtyad69T10vM7ChTUhUwlDJo?usp=drive_link

Referències bibliogràfiques

• Forné, E. [Ester] i Satorra, R. [Rubén]. (2022) Guia per a l’enregistrament i recerca amb imatge i so [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).

Badalona, capital europea del bàsquet

En aquesta primera entrada m’agradaria parlar sobre un aspecte que fa temps que observo del meu municipi. Badalona és considerada la capital europea del bàsquet; tot i això, les diverses instal·lacions per practicar aquest esport, repartides pel municipi, no estan del tot cuidades i no és dona la importància que s’hauria de donar si és una de les capitals referents.  Hi ha molts camps que no funcionen les dutxes, d’altres amb goteres, cistelles en mal estat i un llarg etc.

En aquesta primera estança, m’agradaria centrar-me en el Pavelló d’Ausiàs March, el pavelló antic on jugava la penya (equip de Badalona). Un cop van inaugurar el nou pavelló de la penya, van deixar aquest del que us parlo per la resta de partits i entrenaments d’equips més petits o lligues inferiors. És cert que ara els jugadors i jugadores compten amb una pista de bàsquet real, amb les seves línies dibuixades, un bon material, etc. Això ha fet que molts equips puguin deixar d’entrenar a les diferents escoles i que entrenin en aquest pavelló. Ara bé, també ens trobem que hi ha certes limitacions, que en el moment que van obrir aquest a la resta d’equips no van arreglar i que avui dia presenten certs impediments. En primer lloc, les dutxes i lavabos fins fa un mes no funcionaven i portàvem anys sense que ens ho arreglessin, cosa que limitava a moltes persones a venir, ja que la gent gran, sobretot, necessita anar al lavabo; molts equips visitants no es podien dutxar després del partit, etc.  Un altre límit o frontera és l’espai a les grades, van decidir tancar la part més gran del pavelló de les grades i deixar només una quarta part d’aquest, a les diferents fotografies podeu veure les tanques i cartells de prohibició. Aquest fet genera molta incomoditat quan vas a veure un partit, ja que des de la localització on se situa aquell espai obert de les grades no es veuen bé els partits ni les cistelles si juguen en mig camp alguns equips.

Per tant, crec que tot i ser la capital europea del bàsquet hauria de tenir més cura en les instal·lacions i comoditats i no presentar certs límits ni fronteres. Vosaltres que en creieu?

Imatges sobre el tema: https://drive.google.com/drive/folders/1fs4ZlPt2ld5-WrnihjVt_DHnxMxgbr5u?usp=drive_link