Bones, comparteixo amb vosaltres el meu balanç de l’assignatura. Moltes gràcies per les vostres entrades al Folio i els debats que hem fet a l’assignatura. Ha sigut un plaer coincidir!

(Us deixo l’enllaç, ja que pesa molt el vídeo)

https://drive.google.com/drive/folders/18MDZqvJLqxIFYWwQGhQv3NgIqj-h0vhz

Us deixo el meu muntatge final, espero que gaudiu!

Moltes gràcies.

Enllaç: https://drive.google.com/drive/folders/1-IF7_dovFwLWqsydEUu1MAQU8zmQZ7wZ

Bona tarda companyes i companys,
En aquest últim registre m’agradaria tractar l’alteritat entre la quantia d’instal·lacions que tenen els camps de futbol i la quantia d’instal·lacions que tenen els pavellons de bàsquet.
Passejant l’altre dia per la meva ciutat vaig observar que tot i ser la capital europea del bàsquet, té millors instal·lacions i més quantitat de camps destinats al futbol que al bàsquet. Un aspecte que em va sorprendre i pel qual vaig decidir fer un mapa de la meva ciutat plasmant l’alteritat entre aquests dos esports tan representats a la nostra ciutat. Finalment, vaig veure que pel que fa a camps de futbol, destinats únicament al futbol eren 11 en total (menys l’estadi municipal que també practiquen futbol americà); en canvi, pavellons destinats únicament al bàsquet només n’hi havia 2, un el pavelló antic on es juguen els partits de molts dels partits de la ciutat (entrenaments un a la setmana alguns equips, ja que no hi ha espai per a tothom) i l’altre el palau olímpic on només poden jugar els equips de la penya que juguen a les lligues professionals.
Us preguntareu, no hi ha més poliesportius on puguin practicar bàsquet? La resposta és que sí, però compartits amb altres activitats com la rítmica, el futbol sala, patinatge, etc. o a patis d’escola. Cosa que limita els horaris, els dies de partits i els dies d’entrenament i la concentració en aquests, ja que a vegades estan entrenant i compartint pista amb altra activitat esportiva esmentada, cosa que limita la concentració i l’espai per practicar.
Gràcies a aquest estudi he entès les fronteres i tensions que hi ha entre un esport i l’altre i les queixes que moltes vegades hi ha a la meva ciutat. Doncs bé com bé diu Kremer (2018) “Así, la identidad se construye en un proceso con diferentes alteridades y des de posiciones, donde el lugar y sus fronteras —físicas y simbólicas— posibilitan acontecimientos en los que los sujetos construyen los sentidos de sus acciones, múltiples expresiones identitarias que otorgan un sentido de pertenencia y que, al mismo tiempo, están atravesadas por fronteras simbólicas en constante tensión.”

Enllaç a la imatge del mapa: https://drive.google.com/drive/folders/1-FYPWUHkczEz3_tL_Pz8fa6yVE-wfu6u

Referències bibliogràfiques:

– Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C.[Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia.

M’agradaria començar aquesta entrada amb la següent frase: “Las fronteras más visibles son las de alambre, pero también las que están en nuestras cabezasBoaventura de Sousa Santos (França, 2016).” (citat a Kremer et al., 2018), ja que és cert que el meu fil conductor ha sigut les fronteres i límits físics que presenta el bàsquet i les seves instal·lacions, però aquesta vegada he volgut anar més enllà.
Amb els esports ens passa una mica que ens costa connectar-los amb altres àmbits i ens limitem a practicar-ho, no pas a anar més enllà. Ara bé, aprofitant la tradició de la meva ciutat he volgut connectar el bàsquet amb altres àmbits i així no limitar-me a parlar de les fronteres físiques que presenta.
Per contextualitzar-vos una mica, quan arriba el maig es planta un dimoni gegant a la platja de Badalona, aquest és cremat el dia 10 de maig, acompanyat d’un espectacle piromusical; és la festa tradicional de Badalona on acudeixen milers de persones a la platja per veure la cremada i per acudir a molts més esdeveniments que aquesta presenta, com castellers, correfoc, concerts, etc. Quan planten el dimoni a la platja la tradició és que els badalonins que vulguin, sobretot els infants, facin el seu propi dimoni i el plantin al costat d’aquest. La meva proposta parteix en què, si tant ens agrada el bàsquet i tant el representem, podríem deixar de limitar-nos a fer el típic dimoni i inspirar-ho en la penya o altres equips de Badalona. És per això, que aquest any he decidit fer el meu dimoni de la penya amb el número que porta la meva germana quan juga amb el seu equip de la penya. Ha sigut d’allò més enriquidora l’activitat i he pogut explorar la meva part artística que tant feia que no l’utilitzava; el millor és que els materials han sigut molt accessibles i fàcils, ja que amb tovallons de cuina, rotllos de paper, cola, globus, etc. ho he pogut crear sencer.

Enllaç al drive: https://drive.google.com/drive/folders/1-6Vg30P-WsPA-0_eRHawqz6MrQ5Vrsha

Bibliografia:

Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C. [Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia.

Bona nit, companys i companyes.
Aquesta vegada he volgut seguir el fil de l’última entrada i continuar parlant dels límits i possibilitats que ens ofereix el Palau Olímpic de Badalona.
Tot i ser un camp amb una pista excel·lent i unes instal·lacions molt bones, ja vaig dir la passada entrada que els partits que es podien jugar en aquests era a escala professional, l’equip masculí i femení de la penya. La resta d’equips de la ciutat inclosa la penya (equips inferiors) tenien la limitació de no poder jugar en aquesta. Tot i això, aquest estadi ofereix els membres i jugadors de la penya, el carnet de soci per poder assistir als partits com espectadors i a més, van rotant i cada vegada un equip inferior de la penya bressol surt en els descansos i temps morts dels partits professionals, això crec que és molt positiu, ja que poden accedir a fer un petit partit entre els de l’equip mentre els professionals descansen i sentir-se com els jugadors d’alt nivell. Encara que continua sent un límit el fet de no tenir bones instal·lacions en la resta de poliesportius ni accés a aquest per la resta d’equips.

https://drive.google.com/drive/folders/1Db69-H1gjic0dxK7-SaXdFMrLrYgnFGO

Seguint el fil de les altres entrades continuem parlant dels límits i fronteres que presenta Badalona amb el bàsquet, tenint present que és considerada la capital europea del bàsquet. En aquesta entrada m’agradaria passar-me a l’altre extrem, fins ara hem parlat de les mancances i limitacions que generava un dels pavellons principals on els equips de la ciutat juguen els partits. Ara m’agradaria parlar del Palau olímpic de Badalona, el nou pavelló on juga la penya i on s’han jugat els partits de diferents competicions com l’Eurobasket o la copa rei. Les instal·lacions, la pista, l’aforament, la neteja i altres aspectes de les instal·lacions són molt diferents, aquestes són de qualitat i et fan estar a gust veient els partits. L’inconvenient i límit és que només hi poden jugar els equips femenins i masculins professionals, l’únic contacte amb aquesta pista que tenen els infants, és al descans i temps morts dels partits que surten a jugar un equip de la penya de categories inferiors (cada partit un equip diferent), però només aquells nens i nenes que juguin a la penya bressol i no d’altres equips, i per això suposa un gran límit per la resta d’equips de la ciutat. Pel que fa al preu de les entrades per accedir no considero que sigui un gran límit, ja que són bastant assequibles, tot i que com sempre hi haurà famílies que no hi puguin accedir.

Bones companys i companyes !

Continuant amb la línia del primer registre, les mancances i límits que presenta la meva ciutat en el món del bàsquet tot i ser la capital europea d’aquest, continuaré parlant del pavelló principal, dic principal perquè és on fan els partits molts dels equips de la ciutat, tot i que el central i més gran és el nou “Palau Olímpic de Badalona” però en aquest només juguen equips professionals i de la penya. En el primer registre vam parlar dels límits que presentaven les xarxes i tanques que tenia el pavelló per accedir a veure el partit des de diferents punts d’aquest i no limitar la visió; en aquest nou registre parlàrem d’un altre motiu que dificultava entrenar i anar a veure els partits fins fa poc temps. Aquest portava anys sense aigua i sense el funcionament correcte de les canonades, per això els esportistes locals i visitants no podien fer ús de les dutxes, cosa que pels visitants era encara pitjor, ja que havien de tornar a casa en el cotxe suats sense poder dutxar-se i pels jugadors de Badalona era més pràctic dutxar-se al pavelló que no a casa. A més a més, el fet de no tenir aigua també limitava al públic, perquè els lavabos tampoc funcionaven només un i s’havia de baixar a la zona dels jugadors. Tot i tenir moltes queixes i escrits dels habitants de Badalona l’Ajuntament no es feia càrrec i era un límit que dificultava l’estança en aquest, ara després d’uns anys ho han arreglat i sembla que funcionen, tot i que l’estat d’aquests dona molt a desitjar.

Badalona, capital europea del bàsquet

En aquesta primera entrada m’agradaria parlar sobre un aspecte que fa temps que observo del meu municipi. Badalona és considerada la capital europea del bàsquet; tot i això, les diverses instal·lacions per practicar aquest esport, repartides pel municipi, no estan del tot cuidades i no és dona la importància que s’hauria de donar si és una de les capitals referents.  Hi ha molts camps que no funcionen les dutxes, d’altres amb goteres, cistelles en mal estat i un llarg etc.

En aquesta primera estança, m’agradaria centrar-me en el Pavelló d’Ausiàs March, el pavelló antic on jugava la penya (equip de Badalona). Un cop van inaugurar el nou pavelló de la penya, van deixar aquest del que us parlo per la resta de partits i entrenaments d’equips més petits o lligues inferiors. És cert que ara els jugadors i jugadores compten amb una pista de bàsquet real, amb les seves línies dibuixades, un bon material, etc. Això ha fet que molts equips puguin deixar d’entrenar a les diferents escoles i que entrenin en aquest pavelló. Ara bé, també ens trobem que hi ha certes limitacions, que en el moment que van obrir aquest a la resta d’equips no van arreglar i que avui dia presenten certs impediments. En primer lloc, les dutxes i lavabos fins fa un mes no funcionaven i portàvem anys sense que ens ho arreglessin, cosa que limitava a moltes persones a venir, ja que la gent gran, sobretot, necessita anar al lavabo; molts equips visitants no es podien dutxar després del partit, etc.  Un altre límit o frontera és l’espai a les grades, van decidir tancar la part més gran del pavelló de les grades i deixar només una quarta part d’aquest, a les diferents fotografies podeu veure les tanques i cartells de prohibició. Aquest fet genera molta incomoditat quan vas a veure un partit, ja que des de la localització on se situa aquell espai obert de les grades no es veuen bé els partits ni les cistelles si juguen en mig camp alguns equips.

Per tant, crec que tot i ser la capital europea del bàsquet hauria de tenir més cura en les instal·lacions i comoditats i no presentar certs límits ni fronteres. Vosaltres que en creieu?

Imatges sobre el tema: https://drive.google.com/drive/folders/1fs4ZlPt2ld5-WrnihjVt_DHnxMxgbr5u?usp=drive_link