Us deixo el meu muntatge final, espero que gaudiu!

Moltes gràcies.

Enllaç: https://drive.google.com/drive/folders/1-IF7_dovFwLWqsydEUu1MAQU8zmQZ7wZ

En aquest vídeo hi podeu trobar el muntatge final del meu recorregut al llarg del repte i les meves reflexions sobre els conceptes límit, frontera, diferència i alteritat.
Desitjo que us agradi i que us permeti coneixe’m una mica més.

Enllaç: https://drive.google.com/file/d/1_Fxl1cdGIHxD6sxlp3A_kAlLZtIcjgC8/view?usp=drive_link

A continuació està adjuntat l’enllaç del video final del multiregistre:

https://drive.google.com/drive/folders/1jT7niJIq15bapfBmnxCeQBhsUQeUM5Op

Bona tarda companyes i companys,
En aquest últim registre m’agradaria tractar l’alteritat entre la quantia d’instal·lacions que tenen els camps de futbol i la quantia d’instal·lacions que tenen els pavellons de bàsquet.
Passejant l’altre dia per la meva ciutat vaig observar que tot i ser la capital europea del bàsquet, té millors instal·lacions i més quantitat de camps destinats al futbol que al bàsquet. Un aspecte que em va sorprendre i pel qual vaig decidir fer un mapa de la meva ciutat plasmant l’alteritat entre aquests dos esports tan representats a la nostra ciutat. Finalment, vaig veure que pel que fa a camps de futbol, destinats únicament al futbol eren 11 en total (menys l’estadi municipal que també practiquen futbol americà); en canvi, pavellons destinats únicament al bàsquet només n’hi havia 2, un el pavelló antic on es juguen els partits de molts dels partits de la ciutat (entrenaments un a la setmana alguns equips, ja que no hi ha espai per a tothom) i l’altre el palau olímpic on només poden jugar els equips de la penya que juguen a les lligues professionals.
Us preguntareu, no hi ha més poliesportius on puguin practicar bàsquet? La resposta és que sí, però compartits amb altres activitats com la rítmica, el futbol sala, patinatge, etc. o a patis d’escola. Cosa que limita els horaris, els dies de partits i els dies d’entrenament i la concentració en aquests, ja que a vegades estan entrenant i compartint pista amb altra activitat esportiva esmentada, cosa que limita la concentració i l’espai per practicar.
Gràcies a aquest estudi he entès les fronteres i tensions que hi ha entre un esport i l’altre i les queixes que moltes vegades hi ha a la meva ciutat. Doncs bé com bé diu Kremer (2018) “Así, la identidad se construye en un proceso con diferentes alteridades y des de posiciones, donde el lugar y sus fronteras —físicas y simbólicas— posibilitan acontecimientos en los que los sujetos construyen los sentidos de sus acciones, múltiples expresiones identitarias que otorgan un sentido de pertenencia y que, al mismo tiempo, están atravesadas por fronteras simbólicas en constante tensión.”

Enllaç a la imatge del mapa: https://drive.google.com/drive/folders/1-FYPWUHkczEz3_tL_Pz8fa6yVE-wfu6u

Referències bibliogràfiques:

– Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C.[Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia.

Girona, una ciutat plena de màgia i història, ens rebia cada matí amb la seva llum radiant que s’infiltrava pel finestral del nostre dormitori. La claror suau i daurada que es filtrava a través de les cortines de lli era el nostre despertador natural, anunciant el començament d’un nou dia d’aventures. Aquella llum matutina, que bressolava el nostre descans, ens recordava la bellesa de les coses senzilles i la importància d’apreciar cada moment.

Amb el primer raig de sol, ens aixecàvem amb energia i baixàvem al petit cafè de la cantonada. El cafè era un lloc acollidor, amb taules de fusta vella i una aroma de cafè acabat de moldre que impregnava l’aire. Aquell primer glop de cafè ens oferia un moment per connectar-nos, compartir expectatives i somriures abans de submergir-nos en els carrers empedrats i les vistes espectaculars que Girona tenia per oferir.

Després de passar el matí descobrint racons amagats, pujant turons i caminant per les muralles antigues, decidíem prendre una pausa i dirigir-nos cap a la platja. Amb la calor del migdia, la sorra càlida sota els peus i el so relaxant de les onades, trobàvem un espai de desconnexió i alegria. Els riures dels nens jugant, les converses de les famílies i el murmuri constant del mar ens feien sentir part d’una comunitat diversa i vibrant, una mostra de l’alteritat en les seves formes més naturals i espontànies.

Tornàvem a la ciutat amb la pell encara salada i els cabells embolicats pel vent, portant amb nosaltres l’energia renovada del mar. Al vespre, ens reuníem al menjador, amb la taula parada amb cura, per compartir els nostres àpats i converses. Cada plat era una celebració del dia viscut, una ocasió per reviure els moments emocionants i les petites descobertes. L’escalfor de la companyia i la riquesa dels sabors es combinaven per crear una sensació de plenitud i connexió.

Girona, amb la seva llum, els cafès acollidors, els dies de platja plens de rialles i el so tranquil·litzador del mar, ens ensenyava dia rere dia la riquesa de l’alteritat. Cadascuna d’aquestes experiències ens oferia una perspectiva diferent, un nou angle des del qual veure el món. La diferència no era només entre nosaltres i els habitants de Girona, sinó també entre nosaltres mateixos i la naturalesa que ens envoltava. Era un recordatori constant que la diversitat és la que dóna color i sentit a la vida, i que en la diferència hi trobem la veritable bellesa de l’existència.

Aquest relat és un homenatge a la ciutat de Girona i a tots aquells moments compartits que ens van permetre apreciar la importància de l’alteritat i la diferència, elements essencials que enriqueixen la nostra experiència humana i ens fan valorar cada instant viscut.

https://drive.google.com/drive/folders/1SBpevFWqO3BpOmkPovHGmrlVvVeAdnUY?usp=sharing

M’agradaria començar aquesta entrada amb la següent frase: “Las fronteras más visibles son las de alambre, pero también las que están en nuestras cabezasBoaventura de Sousa Santos (França, 2016).” (citat a Kremer et al., 2018), ja que és cert que el meu fil conductor ha sigut les fronteres i límits físics que presenta el bàsquet i les seves instal·lacions, però aquesta vegada he volgut anar més enllà.
Amb els esports ens passa una mica que ens costa connectar-los amb altres àmbits i ens limitem a practicar-ho, no pas a anar més enllà. Ara bé, aprofitant la tradició de la meva ciutat he volgut connectar el bàsquet amb altres àmbits i així no limitar-me a parlar de les fronteres físiques que presenta.
Per contextualitzar-vos una mica, quan arriba el maig es planta un dimoni gegant a la platja de Badalona, aquest és cremat el dia 10 de maig, acompanyat d’un espectacle piromusical; és la festa tradicional de Badalona on acudeixen milers de persones a la platja per veure la cremada i per acudir a molts més esdeveniments que aquesta presenta, com castellers, correfoc, concerts, etc. Quan planten el dimoni a la platja la tradició és que els badalonins que vulguin, sobretot els infants, facin el seu propi dimoni i el plantin al costat d’aquest. La meva proposta parteix en què, si tant ens agrada el bàsquet i tant el representem, podríem deixar de limitar-nos a fer el típic dimoni i inspirar-ho en la penya o altres equips de Badalona. És per això, que aquest any he decidit fer el meu dimoni de la penya amb el número que porta la meva germana quan juga amb el seu equip de la penya. Ha sigut d’allò més enriquidora l’activitat i he pogut explorar la meva part artística que tant feia que no l’utilitzava; el millor és que els materials han sigut molt accessibles i fàcils, ja que amb tovallons de cuina, rotllos de paper, cola, globus, etc. ho he pogut crear sencer.

Enllaç al drive: https://drive.google.com/drive/folders/1-6Vg30P-WsPA-0_eRHawqz6MrQ5Vrsha

Bibliografia:

Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C. [Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia.

Prejudicis i identitat

Sense adonar-me’n, aquesta seqüenciació de registres que suposa el Repte 3, ha esdevingut un viatge. 

En el meu cas, un viatge per aprofundir en la identitat del territori i, especialment, de les persones que en formen part. Arribats a aquest punt, dins el meu cap sorgeix una pregunta:

Què és allò que fa de Roda de Ter, i concretament la seva gent, res únic? Quins són els seus trets diferencials?

Per contestar aquesta pregunta, crec que hem d’establir unes bases teòriques.

Hay una relación de reciprocidad entre territorios, identidades y fronteras: son expresiones que utilizamos en plural como construcciones políticas y sociales de los lugares y sentidos. De esta manera, las fronteras son espacios de condensación de procesos socioculturales (Grimson, 2005). 

Si seguim les argumentacions de Grimson, té sentit que com a resultat d’observar l’entorn (en aquest cas el territori) i les fronteres que s’hi generen, arribem a la qüestió de la identitat.

Però per entendre d’una manera més profunda què és i com es genera la identitat, hem de visitar altres autors.

Segons Rifà (2023), les identitats (culturals) són canvi, creen pertinença i diàspora, són localització, multiplicitat i transformació, així com també generen inclusió i exclusió. La identitat es construeix a través de la diferència, requereix d’un exterior i necessita d’un/a altre/a, per a consolidar-se.

D’aquesta manera, segons Rifà, per construir identitat necessitem la diferència, com a contraposició al “jo” i per establir un “ells” dins del discurs identitari. Per altra banda, la identitat presenta també una naturalesa dual, que pot ser transformadora o integradora, però també pot fomentar l’exclusió i fins i tot la diàspora.

En relació amb aquesta darrera idea, els meus intents d’enregistrar i documentar allò que m’envolta, m’han portat a parlar amb molta gent diferent, de cultures i creences heterogènies i que m’han ajudat a copsar un sentiment i una actitud que crec que està molt lligada al concepte d’identitat i especialment d’alteritat. La societat té prejudicis.

La creació conjunta com a societat d’aquesta identitat, va molt lligada a l’alteralitat, que podem definir com la concepció de les altres persones com a diferents de la mateixa identitat.

Si aquesta identitat no abraça la diferència i l’assimila, els prejudicis la transformen en una barrera i una frontera difícil de penetrar.

Des del meu paper d’observador “extern”, contemplo amb tristesa que la multiculturalitat de la societat ( recordem que Roda de Ter ha acollit diverses onades migratòries en les darreres dècades), no s’està traduint en un intercanvi cultural positiu, o en un enriquiment de les idees. 

Cada vegada més, aquestes identitats diverses es tanquen en si mateixes, ignorant la diferència i assolint la categoria de gueto cultural i social. 

Com a societat no estem sent capaços d’integrar aquestes altres identitats de manera satisfactòria. Una prova tangible de tot plegat és l’absència de la comunitat migrant, amb capacitat de vot, a les passades eleccions de Catalunya. Simplement, no senten que en formin part.

Bona tarda, companys i companyes, en aquest cinquè registre he continuat inspirada pel fil conductor “dominació humana” i he fet un vídeo al voltant del meu vincle amb el nostre planeta, sentint sobretot el tracte humà que s’està fent sobre ell. Per tant, el tema central del vídeo és l’ecocidi.
Per facilitar la comprensió del vídeo, l’ecocidi és un terme que fa referència a la destrucció generalitzada o a llarg termini de la naturalesa, o sigui: la mort del nostre planeta.
Com podreu observar, l’eix vertebrador del vídeo és un poema, on queda reflectit el meu sentir amb la Terra: per mi és un gran ésser viu, amb qui estableixo una comunicació profunda.
Respecte als aprenentatges d’aquest registre, he pogut identificar que el tema central del registre (l’ecocidi), ha influït durant la meva transició de l’adolescència a l’adultesa en la construcció de la meva identitat, fins al punt de trencar fronteres i barreres entre jo i el planeta o la natura. A la vegada, he de reconèixer que aquest tema ha construït noves fronteres entre la societat i jo. Com afirmen Kremer et. al. (2018), “la identidad se construye en un proceso con diferentes alteridades y desde posiciones, donde el lugar y sus fronteras —físicas y simbólicas— posibilitan acontecimientos en los que los sujetos construyen los sentidos de sus acciones, múltiples expresiones identitarias que otorgan un sentido de pertenencia y que, al mismo tiempo, están atravesadas por fronteras simbólicas en constante tensión.” (p.66)
Així doncs, a l’anar apropant-me a la natura, m’he anat allunyant de la humanitat en un sentit emocional i també, relacional.
Finalment, amb aquest vídeo també us entrego un trosset de mi, dels meus pensaments i les meves emocions.
Espere que us agradi.
Fins aviat.

Link Drive: https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1d0JxgKBPBIoMfAVUM3Spx5-OywCnsXiU

El cap de setmana passat vaig tenir l’oportunitat de fer un viatge d’anada i tornada el mateix dia, una aventura que em va portar a una experiència visual única. Vaig ser testimoni de dues perspectives sorprenents del mateix lloc emblemàtic: el Coliseu de Roma. En aquestes dues imatges, capturades en moments diferents del dia, es pot apreciar la majestuositat d’aquesta meravella arquitectònica en dues situacions totalment contrastades.

El Coliseu, conegut com una de les set meravelles del món, és un testimoni vivent de la grandesa de l’antiga Roma. La primera imatge revela la seva imponent presència sota la llum del sol, destacant els detalls de la seva arquitectura i la vida que bull fora i dins del seu recinte. La segona imatge ens transporta a la màgia de la nit, on les llums artificials il·luminen la seva estructura amb una aura misteriosa i captivadora.

Les dues imatges del Coliseu, una de dia i l’altra de nit, ens ofereixen una oportunitat única per reflexionar sobre el concepte d’alteritat i diferència. Durant el dia, l’admiració és present mentre els detalls arquitectònics són il·luminats pel sol. En canvi, a la nit, hi ha un caire més respectuós i romàntic, amb les llums que destaquen la majestuositat de l’estructura. Aquestes perspectives contrastants ens mostren com la nostra percepció d’un mateix lloc pot canviar segons el moment del dia i les condicions visuals, recordant-nos la diversitat de formes en què podem experimentar el món que ens envolta.

A més, aquestes imatges ens porten a pensar en la quantitat de persones que al llarg dels anys han admirat aquesta meravella de l’antiguitat. Cada visitant aporta una nova perspectiva i una nova història al Coliseu, contribuint a la seva riquesa cultural i al seu llegat històric.

https://drive.google.com/drive/folders/1RkXtbXa-KNZ-XfRJNrxCa28Z6FJPegC7?usp=sharing

Fronteres i identitat

Durant aquesta difícil tasca d’enregistrar l’entorn que em rodeja i d’intentar abastar els diferents límits que presenta, penso que la dimensió social i política i tot l’entramat de relacions entre les persones que en formen part, son part fonamental per poder entendre aquest mateix entorn que analitzem.

Gergen (1973), ja en reflexiona quan ens remet al caràcter històric i cambiant de les societats i dels sentits i significats que atorguem a aquestes realitats. Segons Gergen, aquests significats incideixen en la manera en la qual comprenem i conformem el nostre entorn.

Quan analitzo allò que m’envolta, posant la mirada en la societat, no puc evitar adonar-me de la gran diversitat cultural que els moviments migratoris han generat a Roda de Ter. Inevitablement, la multiculturalitat em porta a pensar en la identitat i com aquesta es relaciona amb els límits i les fronteres que vull trobar.

Tal com explica Grimson (2005), existeix una relació de reciprocitat entre territoris, identitats i fronteres. Són expressions que utilitzem com a construccions polítiques i socials de llocs i sentits. 

Per tant, les fronteres esdevenen espais de condensació de processos socioculturals que permeten unir i separar el que és simbòlic i material.

Per aquesta raó, cada identitat, en certa manera estableix una frontera que delimita allò que representa el “nosaltres” i ho contraposa a “ells”, creant de fet, una petita frontera.

Penso que un dels llocs que permet prendre consciència d’aquesta multiculturalitat i de l’existència d’aquestes identitats en un territori, és l’escola. Per aquest motiu, vaig decidir observar i registrar a través d’esbossos, la realitat social de l’entorn.

Esbós 1

Com apunta Jenkins (1996), les identitats es conformen en el marc de les relacions que establim amb els altres. Són part inherent a la interacció social, la qual cosa significa que sense identitat no hi hauria societat.

Tanmateix, resulta paradoxal com a vegades aquesta mateixa identitat esdevé el catalitzador per a actituds com el racisme o la discriminació de gènere que semblen trobar-se molt lluny de la construcció de la societat.

Stuart Hall (2010), ens diu que un efecte de la identitat és la marca de fronteres entre un jo, un nosaltres i els altres, resultant d’una diferenciació a partir de marques culturals distintives.

Analitzant l’evolució de la piràmide demogràfica del territori, resulta evident l’envelliment de la població en els darrers anys. Aquest fet em porta a reflexionar sobre l’evolució de la identitat a través del temps.

Com canvia la nostra identitat al llarg de la vida? Reforça les fronteres del jo, nosaltres i els altres, que apuntava Stuart Hall? Ens fa propensos als prejudicis o és al contrari?

Esbós 2