Seguint el fil de les altres entrades continuem parlant dels límits i fronteres que presenta Badalona amb el bàsquet, tenint present que és considerada la capital europea del bàsquet. En aquesta entrada m’agradaria passar-me a l’altre extrem, fins ara hem parlat de les mancances i limitacions que generava un dels pavellons principals on els equips de la ciutat juguen els partits. Ara m’agradaria parlar del Palau olímpic de Badalona, el nou pavelló on juga la penya i on s’han jugat els partits de diferents competicions com l’Eurobasket o la copa rei. Les instal·lacions, la pista, l’aforament, la neteja i altres aspectes de les instal·lacions són molt diferents, aquestes són de qualitat i et fan estar a gust veient els partits. L’inconvenient i límit és que només hi poden jugar els equips femenins i masculins professionals, l’únic contacte amb aquesta pista que tenen els infants, és al descans i temps morts dels partits que surten a jugar un equip de la penya de categories inferiors (cada partit un equip diferent), però només aquells nens i nenes que juguin a la penya bressol i no d’altres equips, i per això suposa un gran límit per la resta d’equips de la ciutat. Pel que fa al preu de les entrades per accedir no considero que sigui un gran límit, ja que són bastant assequibles, tot i que com sempre hi haurà famílies que no hi puguin accedir.

Fotografies a cau d’orella

Quan ens plantegem la tasca d’explorar i representar el nostre entorn, és inevitable arribar a la mirada. Aquesta manera d’interpretar el món que paradoxalment, pot fer que ens centrem excessivament en la dimensió visual del que percebem, deixant de banda els altres sentits. En certa manera, Berger ja ho manifesta al seu llibre Modos de ver de 1972, quan diu “La vista es la que establece nuestro lugar en el mundo circundante”

Tanmateix, altres autors com Toop, qüestionen aquesta afirmació i defensen que els altres sentits poden proporcionar una resposta més integral.

És per això que en aquest nou registre, he decidit centrar-me en en el so, com a eina, per tal d’intentar conformar una mena de paisatge sonor (terme proposat per Raymond Murray) i que crec que em permetrà descriure el meu entorn, d’una manera més tridimensional i complexa, a la vegada que em possibilitarà confrontar realitats amb immediatesa transparència. 

Els ambients enregistrats són veritables i no han sigut alterats per la meva mirada. En aquest sentit, una imatge pot ser molt més susceptible de ser manipulada pel seu autor, encara que sigui de manera inconscient.  

La meva intenció amb aquests registres, és poder confrontar diferents realitats del meu entorn, que l’identifiquen, però que generen reflexions.

Registre 1: Natura 

Aquest extracte ens permet formar part de l’ecosistema del riu. Ha estat enregistrat a 300 metres de casa meva i, tanmateix, ens situa en un ambient molt allunyat de l’ésser humà.

Registre 2: El riu

Hem avançat 100 o 150 metres i sentim la remor del riu i la força de l’aigua, però també, de fons comencem a notar la presència urbana del trànsit.

Registre 3: La ciutat

Només 50 metres ens separen del registre anterior, però el paisatge ha canviat de manera dramàtica. No hi ha natura ni riu, només tecnologia.

Registre 4: L’escola

Hem caminat 2 minuts i ara l’escenari és ben diferent. Al costat del soroll ensordidor del trànsit, els sons provinents d’una escola.

Registre 5: Civilització

Finalment, la darrera fotografia sonora ens parla de civilització, d’organització social. Les campanades que marquen el pas del temps. També s’hi ha colat la natura, recordant el cant dels ocells del primer registre, però aquell altre paisatge sembla ara un altre món.

Quan confrontem dos paisatges com són el de la natura i el trànsit, prenem consciència de manera instantània de com som capaços de modificar l’entorn de manera tan dramàtica. 

Crec que aquesta confrontació ens mostra com és d’important repensar la nostra relació amb l’entorn urbà i natural, i a la vegada em permet fer servir el so com un element fonamental del paisatge, que en aquest cas ens ha ajudat a entendre l’espai sense imatges.

Referència bibliogràfica

Llorca, J. [Joaquín]. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59.